Dissabte, 18 de Novembre de 2017 contacte
  inici | opinions de l'actualitat política | notícies i articles | contacte 


Opinions de l'actualitat política

Suport als detinguts i a les institucions

Davant les detencions ocorregudes sobre les persones del President de la Generalitat i diversos consellers, i les que es puguin produir en els propers temps, el PNAC mostra la seva solidaritat i suport a tots els afectats.
Que quedi clar, però, que per a nosaltres Puigdemont, Junqueras i companyia, políticament, són uns enemics. No els podem acceptar, per posar només un exemple, que des de fa anys portin a terme una política que aboca a la desaparició de sectors típics de l’economia catalana com la pagesia, el petit comerç, la pesca… mentre es mostren submisos davant els grans poders econòmics com la Caixa en temes com els Casinos de Tarragona. Ara bé, des del punt de vista patriòtic, estem a la mateixa banda de la barricada i, per tant, tot el suport humà i patriòtic a les persones empresonades i a les institucions que representen. Només esperem que aviat s’acabi l’actual situació i que l’expèriencia passada serveixi almenys per reconèixer diversos fets cabdals per aconseguir la independència: qui són els nostres autèntics enemics, la immigració espanyola o els seus descendents i els poders econòmics establerts a Catalunya, amb la Caixa al capdavant.

Comunicat del PNAC sobre l'atemptat ocorregut avui a Barcelona17 d'agost del 2017

Tothom sap que era qüestió de temps que passés l’atemptat ocorregut avui a Barcelona. I tothom sap per on havia de venir la pedregada. Però no tingueu dubte que, ens uns dies, un cop passat el primer impacte de la notícia, un cop enterrades les víctimes, encara hi haurà qui voldrà treure gravetat al tema, amb TV3 al capdavant.
I diran que això no és culpa, globalment, de la immigració. I potser tindran raó, però ningú podrà negar que això sí és culpa de la immigració descontrolada, del concepte de portes obertes, del “veniu, veniu”, de voler deixar entrar a Catalunya qualsevol persona pel simple fet de portar la panxa buida… I és culpa de la falta de fermesa, en primer lloc, amb l’islamisme radical que té el seu origen en les dotzenes de mesquites que a Catalunya es declaren amb tota tranquil.litat salafistes, que no solament no s’han tancat, sinó que encara han rebut el vist-i-plau, aplaudiments i alguna subvenció del que avui a Catalunya s’anomena “esquerra” i d’algú més com l’antiga CiU. I és culpa de la falta de fermesa amb el món de la delinqüència en general, de no expulsar, d’avui per demà, tots aquells delinqüents estrangers que hi ha a Catalunya i que, sovint, proporcionen militants als autors d’aquests atemptats: traficants de droga, lladres de pisos... I algú dirà que a Catalunya no tenim competències per expulsar aquesta gent, cert, però és que encara que les tinguéssim, l’actual govern tampoc les aplicaria. ¿N’hi ha prou recordant una mesura tan fora de sentit, de JxSí i la CUP, com donar a la futura República Catalana la nacionalitat catalana a tots els immigrants que viuen a Catalunya pel simple fet de ser de fora?
Tampoc cal oblidar el moment en què es produeix aquest atemptat i no descartar que sigui una acció per aturar la consulta del proper 1-O. És l’excusa ideal per a tothom: per als enemics de Madrid i per als calçaces de JxSí. La relació de les clavegueres de l’estat espanyol amb tota l’hampa que campa per casa nostra és prou coneguda i muntar una acció com aquesta no seria cap empresa difícil.
Què caldria fer, si tinguéssim competències? El que s’hagués hagut de fer fa anys: expulsió de tots els estrangers amb antecedents criminals, ni que sigui un simple robatori d’una cartera… i frenar l’arribada de més gent amb antecedents similars.
Què cal fer, sense tenir competències? Per part dels responsables, tot el món polític català, tant del govern com de l’oposició, reconèixer els errors comesos i actuar en conseqüència. Això, evidentment, no ho faran. No tenen la dignitat per fer-ho. A nivell de país, deixar enrera d’una vegada aquesta mentalitat irracional de les portes obertes, del país d’acollida, de la terra de pas que des de fa anys està enverinant la consciència nacional catalana. Cal, per damunt de tot, perdre la por. Perdre la por a dir en veu alta allò que al PNAC deiem ja fa anys: frenar d’una vegada la immigració a Catalunya i, fins a cert punt, retornar bona part de la ja rebuda.

Suport internacional a la independencia: què esperem a trucar a la porta de Rússia i la Xina?

Tothom sap, i suposem que entre els primers el President Puigdemont i el conseller Romeva, que per tirar endavant un procés d’independència com el que tenim a les mans és clau, imprescindible, el suport de part de la comunitat internacional. Sabem també que la UE i els USA ja s’ha manifestat sobre aquest tema i tots sabem en quin sentit. I davant això sorprèn la falta d’iniciativa del Govern català de buscar suport en altres països més enllà de l’anomenat bloc atlantista. I és que això del “procés” cada vegada recorda més aquell partit de tennis en què un jugador ataca i l’altre es limita a tornar pilotes. Que li passa al que es limita a tornar pilotes? Que acaba perdent.
Caldria, i escrivim en condicional per raons evidents, anar a trucar a la porta de dues grans potències com Rússia i la Xina, a més membres del Consell de Seguretat de l’ONU. Potser no ens farien cas, però de moment no han dit que no.
El possible interès de Rússia en el tema ja va ser exposat en aquestes mateixes pàgines, en un número anterior, un interès mutu, polític i també econòmic: Rússia tindria, a canvi del seu suport, un aliat a l’Europa occidental i les exportacions mútues de tota mena de matèries seria un fet. Per posar un exemple: els grans beneficiats a casa nostra, els pagesos, el sector agroalimentari, que tant com produiria de fruita dolça, oli, carn, vi… estaría exportat a Rússia a uns preus dignes.
El cas de la Xina, per qüestions geopolítiques, és diferent, però a la pràctica, pot ser més fàcil de resoldre. N’hi ha prou relacionant un tema del que tant es parla com la creació d’infraestructures d’estat i un refrany que diu “Pagant, Sant Pere canta”. I és que algunes d’aquestes infraestructures no caldrà crear-les perquè ja n’estan fetes, simplement caldrà fer-les notres. I una de les principals, portser la principal, és el port de Barcelona. De tothom és conegut l’interès de la Xina en les seves exportacions a Europa, per la qual cosa un port com el Barcelona els seria de molta utilitat. La proposta als xinesos és molt clara: vosaltres doneu suport a la independència de Catalunya arreu del món, començant pel Consell de Seguretat de l’ONU, i durant els propers cinquanta anys us cedim la quarta part del port de Barcelona per afavorir les vostres exportacions. Veuríem si els xinesos no s’ho pensarien.
Article de propera aparició a la revista “La Nació Catalana”

ERC i els Casinos

Que això del “procés” presenta cada vegada més dubtes en tenim proves massa sovint. La principal és que el tema no està encara afilerat: no sabem, per exemple, la data d’un referéndum vinculant, ni si hi haurà referéndum ni si será vinculant.
En canvi, el tema dels Casinos de Tarragona, que tant interessa a la Caixa, això sí que està afilerat. I qui ho ha desencallat no ha estat l’actual PDC o l’antic “sector dels negocis” de CDC… sinó ERC, qui ho havia de dir! Concretament, fa unes setmanes, el seu màxim dirigent, Oriol Junqueres, en van presentar públicament els resultats del seu treball. I, francament, vam quedar sorpresas. No pensàvem que Junqueres, que no és economista, sapigués tan del tema com per desllorigar-lo en quatre. Vam pensar, potser ara que el xicot enstà encebat, farà algun pla més per defensar l’economia real de Catalunya, que no és la dels Casinos, sinó la de molta gent que sobreviu com pot. Però veiem que no, que al sr. Junqueres i a ERC els importa els Casinos i com a molt la SEAT, però més enllà d’això, de moment, poca cosa.
Si el sr. Junqueres i a ERC en saben tant d’economia que en quatre dies han fet un pla per desencallar el tema dels Casinos, per què no fan un pla semblant solventar el tema de la fruita dolça? O de la vinya? O de les granges de porcs o de l’oli? En general de la pagesia, que al pas que anem aviat no quedarà pagesos… O per què no fan un pla en defensa del petit comerç, que al pas que anem aviat no quedarà botiguers?

Per què la Generalitat no fa batudes massives contra els senglars?

Deia John Lennon que la vida és allò que passa al carrer mentre tu ets a casa fent altres plans. Aquestes paraules van a mida per definir la política catalana d'uns anys ençà anys, on una casa, el Parlament, és el centre, el cor i el cervell de la política catalana. És cert que un dia l’any, l’onze de setembre, es munta una gran manifestació, s’omplen els carrers de banderes, però allà s’acaba tot. Què se n’ha fet, d’aquelles manifestacions contra les retalladles? O és que avui ja no hi ha retallades?
El país, fins i tot en la seva vessant més nacional, és molt més que el Parlament i l’onze de setembre. I com deu estar de malament aquest país que la Unió de Pagesos, que ja fa anys que té de sindicat allò que d’obrer i socialista el psoe, amenaça el proper febrer amb manifestacions per denunciar la greu crisi de la pagesia catalana, que l’aboca literalment a la desparició, cosa que serà celebrada per molts perquè la terra agrícola que durant anys ha passat de pares a fills acabarà en mans de grans propietaris o multinacionals.
I una de les reivindicacions de la Unió de Pagesos és acabar amb els estralls que la fauna salvatge, especialment els porcs senglars, fan als conreus. Per qui no conegur bé el tema, bastarà com a exemple que el treball de tot un any en un camp de vinya es pot perdre uns pocs dies abans de la verema en una nit quan el camp és envaït per una manada de senglars que en poques hores es mengen els raïms. El perill dels senglars, però, no s’acaba amb l’agricultura, per tothom és sabut. Haurem d’esperar que provoquin algun accident de trànsit amb diversos morts?
Si avuia Catalunya la quantitat de senglars és tan exageradament elevada que ni el grup ecologista més aferrissat s’oposa a les batudes, per què la Generalitat de JxSí i companyia no endeguen d’una vegada la solució a aquets fet? Ja ho tenen bé? Els senglars no arriben a molestar-los al peu del seu escó? O potser ja tot forma part de la campanya perquè els quatre pagesos catalans que queden s’acabin d’avorrir i diguin aquí ho teniu tot? ¿O és que JxSí i compañía creuen que un país com Catalunya pot viure sense pagesos??
Sigui com sigui, aquesta com tantes altres mancances que avui pateix la societat catalana, queda tapada per la bandera, el “procés” i l’anunciat referèndum. Ara diuen fins el setembre de l’any que vé? Segur que no l’allargaran? Fins quan durarà la paciència de la societat catalana? Fins durarà la barra i la poca vergonya dels polítics d’aquest país?

I per què no demanem que ens retornin l'Arxiu del Monestir de Poblet?

Farà aviat dos-cent anys, una actuació a nivel de tot l’Estat Espanyol va suposar una destrucció sense precedents de patrimoni cultural: la Desamortització de Mendizàbal. A banda de la raó que podía tenir per posar en mans productives moltes terres ermes, va suposar que centenars de monestirs, convents, esglésies quedessin abandonats i, amb els edificis, les biblioteques o museus on es conservaven llibres, pergamins, obres d’art centenàries. En alguns casos, era tant el valor del que hi havia, que es van ocupar d’endur-s’ho a Madrid. Així va passar amb part l’Arxiu del Monestir del Poblet, que des de llavors es conserva a la Bibilioteca Nacional de Madrid. L’espoli es pot considerar com un dels atemptats més grans comesos contra la cultura catalana.
Té relació el cas amb que, de tant en tant, reapareix a l’actualitat catalana: “les obres de la Franja de Ponent”, una sèrie d’obres d’art de parròquies aragoneses que ja fa molts anys van rescatades i salvades de la destrucció pel Bisbat de Lleida. Això passava quan aquestes parròquies formaven part d’aquest bisbat, abans que es creés, davant el silenci gairebé absolut d’autoritats i partits catalans, el nou bisbat de Barbastre, amb una clara intencionalitat política, de la qual la polèmica de les obres n’és el màxim exponent.
Evidentment que no hi ha cap motiu per tornar unes obres que, en molts casos, fins i tot van ser comprades i pagades amb rebuts que encara es conserven, unes obres que de no ser per l’acció de les autoritats eclesiàstiques d’aquells època senzillament haurien desaparegut. Ara bé: quan es va a una guerra, i més si nosaltres som tan febles com som, val la pena usar estratègies intel.ligents que serveixen, per exemple, per posar l’enemic en contradiccions, en una situació d’aquelles que no saben què contestar. I aquí entra en joc el tema de l’Arxiu del Monestir de Poblet, Per què no demanem que ens retornin aquest arxiu que és nostre i ben nostre? I enllaçant amb el tema de les obres de la Franja, per què no es diu: d’acord, tornem les obres que demanen les parròquies de la Franja, però a canvi que ens retornin els milers de documents de Poblet que es van endur aviat farà dos-cents anys. A veure quina cara els quedaria als espanyols.

El PNAC renova el seu fòrum

El fórum del PNAC que fins fa poc podíem consultar a l'adrça pnac.forumcrea.com ha estat substituït per un de nou. El principal motiu és que el fórum antic patia diversos actes poc amistosos que dificultaven el seu bon funcionament.
El nou fórum el podreu trobar a l'adreça //pnac.forumserv.com/index.php.
Us animem tant a antics usuaris com a nous a donar-vos d'alta i participar-hi.

Què cal (calia) fer amb els refugiats?

Comencem veient que diu la llei internacional. Aquesta gent mereixen estar en un "país segur". I Turquia és un país segur. En tot cas, no ho será menys que el Líban, on hi ha molts refugiats i ningú parla de treure'ls d'allà i portar-los a Europa.
El problema és que aquesta pobra gent ha estat i està manipulada per Turquia per forçar el seu ingrés a la UE o, com a mínim, que els seus ciutadans puguin entrar i circular lliurement per Europa. I això sí que pot ser una autèntica invasió, ja ens podem riure dels refugiats. I la UE i la conxorxa d'ONG's i partits dits d'"esquerres", en lloc de plantar cara i desenmascarar el muntatge del turcs, l'únic que han sabet fer és abaixar-se els pantalons i cedir a totes les seves pretensions.
Què calia haver fet i cal fer amb els refugiats? S'havien de quedar a viure en els campaments on, no ho oblidem, hi vivien des de fa anys, per tant, tampoc hi devien estar tan malament. Ara bé, per viure amb més dignitat, comoditat, etc., en aquests campaments, què els faltava, què els falta als que encara hi són? Metges i medecines? Doncs els enviem des d'occident metges i medecines. Aules prefabricades per fer escoles? Els enviem aules prefabricades. Menjar? Els enviem menjar. I com això, en tot el que necessitin.
Tot això: 1. Hagués resultat molt més barat per als països occidentals. 2. Hagués evitats als refugiats els viatges, situacions penoses, morts... que cada dia veiem a la televisió. I 3. No s'hagués produït el rellançament dels partits com Alternativa Alemanya, en les darrers i properes eleccions a fer a Europa.

El PNAC no renuncia al seu concepte d'independència real11 de geber del 2016

Davant l’inici de la “nova” etapa de la política catalana que ens ha de dur, segons alguns, a la independència, el PNAC es referma en el seu concepte d’independència real, que vol dir que a Catalunya manem els catalans i ningú més. Per tant, aquesta independència real només es pota conseguir fora de la Unió Europea, ja que dins, com és sabut, representa cedir més de la meitat llarga de competències pròpies d’un Estat, entre elles de temes tant importants com l’economia. Amb tot, qualsevol avenç que es pugui realitzar d’allunyar-nos d’Espanya cal considerar-lo positiu, però sense oblidar mai el que acabem de dir.
No podem tampoc deixar de comentar el penós paper fet per la CUP aquests darrers dies i que ha suposat donar vida durant uns quants anys més a CDC, des del moment que han fet president una persona d’aquest partit que, no ho oblidem, ha prese¡ntat el mateix programa de govern de Mas en el seu moment. Al nostre entendre, el que havia d’haver fet la CUP era fer president una de les personalitats independents de JxS, com Muriel, per exemple, cosa que hagués permès continuar el “procés”, sense fer un favor a la gent de les retallades i la corrupció que tant diuen criticar.
Que continuï el “procés”, però per aquest camí només podem aspirar una independència de fireta, suposant que hi arribem. I tant de bo ens equivoquem. El temps, com de costum, donarà la raó a qui la tingui.

Status per a la Catalunya independent: fora de la UE, fora de l'OTAN i aliats preferents de Rússia a occident

El possible aïllament de la Catalunya independent a nivell econòmic per part d’Europa, la principal arma usada pels contraris a la independència, té un alternativa molt clara en un pacte amb la gran potència, i nació tant europea com qualsevol altra, que és Rússia.
Rússia és una de les grans potències del món, arraconada avui per l’imperi financer i militar que gira l’entorn de l’OTAN i els USA, amb la UE d’escolanets. A Rússia li aniria molt bé tenir un aliat, ni que fos un país petit, a l’Europa occidental, més després de la deserció de la seva històrica aliada, Sèrbia.
A canvi, els catalans tindríem garantida una independència autèntica, sense condicions. I a més, la vida solucionada, perquè aquest acord amb Rússia seria un pacte polític, certament, però també, i més encara, un pacte econòmic, un pacte comercial. Els primers i grans beneficiats? Els pagesos, el sector agroalimentari… perquè tant com aquí es produiria de fruita, d’oli, de carn, de vi… estaria automàticament venut i exportat a Rússia. En segon lloc, sectors industrials que tenen en les exportacions un base de la seva solvència, tindrien un tracte preferent per exportar a un mercat de 150 milions de persones. En tercer lloc, el turisme: tindríem garantit tot l’any un turisme de qualitat. En quart lloc, en cas de necesitat, tindríem garantit el subministre de petroli rus... I com això, en tot. Així de senzill.

No volem un "país nou". Volem un país millor.

Des de fa anys, quan s’atansa una campanya electoral, sentim parlar molt d’un “país nou”, referint-se a Catalunya. No es tracta, doncs, d’un slògan electoral com un altre, sinó més aviat propòsit de fons. Però què vol dir realment un país nou? Perquè el promotors de l’invent no ho acaben d’explicar.
Parla d’un país nou, com d’un poble nou o d’un home nou vol dir fer taula rasa amb el que fins ara era aquest país o persona. Com començar de zero. Que a la Catalunya actual hi ha més d’una cosa a corregir és de tothom sabut, però per corregir errors puntuals no cal tirar a terra tota la casa i fer-la nova des dels fonaments.
Què vol dir un “país nou”? Que els catalans acabarem com a l’Ulster, sent el 5% de la població? O com una nova Andorra, on el català és l’única llengua oficial, d’acord, però al carrer no el parla gairebé ningú? O un país on continuarà la corrupció, per molt nou que sigui? Recordeu el cas del conseller Ausàs, que va arribar a usar el cotxe oficial per portar tabac de contraban d’Andorra a Barcelona…

“Ens importa més el barri de Sant Cosme que la Catalunya rural”

Aquestes declaracions les va fer fa anys Josep Bargalló, en aquell moment diputat i dirigent d’ERC. Avui, les coses no han canviat. Per dissimular, ara diuen que ells no són nacionalistes, sinó independentistes… Les paraules de Bargalló deixen al descobert el subconscient de l’actual ERC pel que fa al tema nacional i en particular al de la llengua. I són d’una gravetat immensa. Si Bargalló hagués dit que li importa “tant el barri de Sant Cosme com la Catalunya rural”, ho podríem entendre i fins i tot acceptar el plantejament, tot i no estar-hi d’acord. Però posar l’Empordà, l’Osona, les Garrigues o la Terra Alta per sota d’uns barris on gairebé ningú parla català i que tenen com a fills més coneguts i il.lustres el Torete i el Vaquilla…
El PNAC defensa la Catalunya de sempre, on almenys una gran majoria de gent parli català i sigui catalana. I tant solidària com es vulgui amb la gent del món que ho pugui necessitar. La Catalunya que, fins no fa gaire, defensava la mateixa ERC, l’ERC de gent com Heribert Barrera. Això era abans que una colla de vividors de la política s’hagi apoderat de l’històric partit de Macià i Companys per fer-ne un trampolí per arribar més amunt i viure de la política.

A Mollerussa (Pla d'Urgell( ja no parla català ni el 50% de la població

Mollerussa, la capital del Pla d'Urgell, al bell mig de les comarques de Ponent, rodejada de camps de pomeres i d'alfals, terres fèrtils regades pel canal d'Urgell... ¿Qui hauria de dir que una ciutat com aquesta sigui avui un exemple ben clar de com està morint, davant els nostres ulls, la llengua i la cultura catalanes?
Què són 25 anys? Per a una persona, poden ser mitja vida. Per a un país, per a una nació, és ahir. Fa 25 anys Mollerussa tenia 8.000 habitants. Parlava català un 70% de la població, fet que s'explica per la immigració andalusa dels anys 60 i per una important colònia aragonesa. Ara, l'any 2015, Mollerussa té 15.000 habitants i el nombre de catalanoparlants no arriba al 50%.
La causa? La immigració -africana, sudamericana, de l'Europa de l'Est- ha fet augmentar en pocs anys en més de 6000 el nombre d'habitants. I no hi ha res que la majoria d'aquests nous habitants de Mollerussa puguin ser bona gent que han vingut per un fet tan legítim com millorar la seva vida, però els efectes de les immigracions massives per a una llengua i una cultura minoritàries com la catalana poden ser, estant sent, mortals. Els catalans ni tenim la culpa que a cert països la gent passi gana, ni tenim perquè perdre la nostra llengua i la nostra cultura per aquest fet.
I el més greu de tot, de cara al futur, és el tema de la natalitat. Un català de Mollerussa, que parla català i ha de transmetre la llengua i la cultura catalanes al seus fills, té una mitjana d'un fill. Els immigrants africans en tenen quatre. Si no hi posem remei, la sentència contra la llengua i la cultura dels catalans està escrita. A Mollerussa, a tot Catalunya i a tots els Països Catalans.

Per una "Història de les religions"

Encara que sembli un tema menor, no ho és. D’entrada, perquè tot allò que afecti l’ensenyament és important, més en uns moments com els actuals en què l’ensenyament públic està amenaçat per diversos fronts, des dels intents per afavorir l’ensenyament privat, a les extremes dificultats amb què s’enfronten sobretot els ensenyants per tirar endavant la seva feina. A més, el tema és d’actualitat i ho serà encara més: la religió o, més exactament, les religions. És un tema que portarà cua perquè va lligat al concepte de societat que volem per a la Catalunya del futur.
La posició al respecte del PNAC és molt clara: a les escoles catalanes hi ha d’haver una assignatura anomenada “Història de les religions”, en la qual: 1. Es parli i es doni notícia de totes les religions que hi ha o hi ha hagut al món. 2. Aquest ensenyament s’ha de fer en clau cultural, mai proselitista. I 3. Es doni una clara prioritat al coneixement de la religió cristiana perquè sobre aquesta es basa la cultura catalana i europea.

Terrorisme, islamisme i hipocresia

Terrorisme, islamisme i hiprocresia

No cal dir que el PNAC condemna els atemptats islamistes ocorreguts darrerament a París, entre altres coses, perquè és un avís del que ens espera a Europa. I tenim més autoritat que molts per condemnar aquesta acció perquè ja fa anys que avisem dels perills per a Europa de les portes obertes, el multiculturalisme, la falta d'una defensa ferma de l'autèntica Europa i tantes banalitats que aquests darrers anys ens han predicat no solament els partits dits d'esquerres, encara que aquests al capdavant, sinó tot l'stablisment polític europeu.
No podem, tampoc, deixar de denunciar, la hipocresia que representa la condemna d’aquests atemptats per part de la majoria de governs de la UE i de partits polítics, de dretes, d’esquerres o de centre.
I diem que la condema d’aquesta gent és hipòcrita perquè la mateixa França, Alemanya, Anglaterra i tota la UE en bloc van aplaudir –i encara avui aplaudiesen- la creació, dins d’Europa, d’un estat islamista com és Kosovo. I és hipòcrita perquè quan unes matances com la de París passaven no fa gaire cada setmana contra la població sèrbia de Kosovo, callaven. Com callen avui la majoria de vegades quan matances com aquests passen contra cristians arreu del món o contra gent, a vegades també musulmans, que simplement no són integristes islàmics.
El tema, per desgràcia, serà de plena actualitat a partir d’ara. Ja en parlarem amb més detall.

Llums i ombres del 9-N

Quan fa uns cinc anys va començar la tongada de consultes populars a comarques i municipis, els PNAC va fer una modesta campanya a base de fulls volants que deia: “Amb referéndums no n’hi prou. Cal una doble línia de combat: cal defensar la llengua, la terra, la pagesia..:”. El missatge era clar: fer aquelles consultes, com la del 9-N, no era cap fet criticable, però calia no oblidar la lluita diària, ja que si no, si tot ho es basa en la consulta, no solament deixem pista lliure als enemics en altes camps, sinó que aquella tapen, encara que involuntariament, agressions de tota mena que pateix la nostra terra.
Han passat cinc anys i s’ha arribat a l’anhelada consulta. D’acord, però mentrestant, la màfia dels Casinos de Barcelona World ja té el projecte encarrilat, com encarrilada està la construcció de la MAT a les comarques gironines; el món educatiu català continua al capdamunt d’Europa en fracàs escolar, som també capdavanters a Europa en consum de droga éntre la joventut; cada dia hi ha menys gent, sobretot jovent, que parla català; avança la privatització encoberta de la Sanitat catalana; parts tradicionals de l’economia catalana continuen desapareixent: aviat no quedarà pagesos, ni botiguers, ni pescadors… I contra tots aquests fets, gravíssims, ningú diu res, perquè tothom està encantat amb la consulta.
I ara que ja es comença a parlar d’una nova consulta o de si eleccions tals o quals, ¿quants mesos, quans anys més ens passarem oblidant la lluita diària per la llengua, per la cultura, per la terra…?
El missatge del PNAC és el mateix que fa cinc anys. No cal renunciar a convocar una nova consulta o a unes eleccios que desencallin l’atzucac que és avui la política catalana, però no cal oblidar l’altra vessant de la lluita: contra la MAT, contra el fràcking, per la llengua, per la pagesia, per una sanitat i escola pública i dignitat…

Per una vegada, estem d'acord amb ERC

En la recent i tan comentada entrevista a Junqueras, on li va saltar alguna llàgrima, va deixar anar una frase que deia, referint-se al moment actual català, "perdre el temps". Mai sabrem si parlava amb sinceritat o el va trair el subconscient, però va encertar en la definició del que passa avui a Catalunya.
Des d'aquestes pàgines, tot i ser crítics amb el que s'ha anomenat "procés", hem reconegut aquells aspectes positius del mateix, com demostra que tenim un poble viu i, fins a cert punt, combatiu. Però que el procés en si ha estat i, tant de bo ens equivoque, serà una pèrdua de temps, només el temps ho demostrarà.
Mentre des de fa anys a la política catalana hi ha una mena de "temps mort", de tal manera que tot allò que no sigui el procés i la consulta ha de quedar de banda, no se'n pot ni parlar, la màfia dels Casinos ded Barcelona World ja tenen el projecte encarrilat; a les comarques gironines, la construcció de la MAT avança a passos de gegants; a les comarques de Lleida tenim la màxima concentració imaginable de conreus transgènics; continuem estant al capdamunt d'Europa en fracàs escolar i consum de droga entre la joventut; el degotís immigratori no s'atura... CiU, amb l'ajuda descarada d'ERC, està privatitzant la sanitat catalana. I després vindrà l'ensenyanment... I davant de tot això, ningu diu res, qui més qui menys està encantat amb la consulta, esperant una consulta que, si s'arriba afer, no servirà de res, a banda de temes emocionals, per la senzilla raó que no és vinculant.
Fa anys el PNAC ja va dir i fins i tot editar una octaveta, que "Amb referèndums no n'hi ha prou", que, sense renunciar a cap mena de consulta, calia no deixar de banda tots els temes del dia a dia com els més amunt esmentats, ja que, de no ser així, sí que haurem d'acabar parlant d'una pèrdua de temps, com deia Junqueras.

La immigració està rebentant el mercat de treball. Pla d'Urgell: neguen feina a catalans i en donen a africans.

És un tema del que ja fa anys que se'n sentia tocar campanes, però enguany ha arribat a una gravetat davant la qual ningú pot quedar indiferent.
La situació econòmica de molts catalans del Principat és tan greu que estan disposats a fer una feina tan pesada i mal pagada com recollir fruita. I així ho van demanar una colla al Pla d'Urgell. La seva sopresa va ser veure com se'ls negava aquesta feina, que era donada a africans, més concretament als avui anomeants "subsaharians". Per què? Perquè aquests s'ofereixen a treballar per 3 euros l'hora. I així ho fan.
Aquest fet és més greu del que sembla per dos motius. En primer lloc, perquè no és exclussiu de la plana de Lleida, sinó de tot Catalunya. En segon lloc, perquè fins ara era un tema estacional, lligat sobretot a les feines del camp, però ja es comença a estendre a la indústria. I davant tot plegat, què fan els sindicats, els partits dits d'"esquerres"? davant aqeusta agressió als treballadors catalans, què fa ERC, què fa la CUP? Res, que per això tots cobren del sistema.
La gravetat del fet és tan gran que mereix una resposta. I el PNAC està disposat a donar-la.


Tothom amb la Via Catalana, però si els resultats no són els esperats, caldrà actuar en conseqüència

La Via Catalana té la gran virtut de demostrar que avui a Catalunya hi ha un poble viu, preocupat pel seu futur, conscient dels moments que viu, un poble que en pocs anys ha passat de l'endormiscament conseqüència del pujolisme a plantar cara a la història. Un moviment com aquest i el projecte de la Via Catalana per al proper 11 de setembre no pot rebre més que suport de qualsevol nacionalista. ¿Però els resultats seran els esperats? L'estratègia de la Via Catalana serà suficient? Es convocarà l'any que ve una consulta vinculant?
Esperem que sí, però en cas contrari, si aquest projecte, com ha passat amb tants altres, queda en la simple emotivitat, en una anècdota a poder explicar als néts, caldrà ser conseqüents i, sense caure mai en el derrotisme, fer una reflexió perquè tot aquest esforç no s'acabi perdent, perquè uns anys més de lluita del poble català no siguin debades.
Esperem que no calgui arribar a aquesta reflexió i el camí emprès aquests darrers anys ens porti a l'autèntica llibertat que mereix la nació catalana.

No hem de renunciar a cap mitjà de lluita15 de juny 2012

No fa gaires anys, aquest era un dels eslògans típics de l’esquerra independentista, que no faltava en cap manifest ni convocatòria. El sentit és tan clar que no necessita comentari.
Des de fa uns anys, però, ha desaparegut, suposem que com una de tantes conseqüències d’aquesta basquitis que tan ha influït en l’independentisme català.
El PNAC vol recuperar aquesta consigna, sobretot després de veure com passen els anys i un fet queda cada dia més demostrat: els partits independentistes catalans es mostren cada dia més incapaços d’obrir camins per salvar la Nació.
Una cosa és més que clara: només amb paraules no farem res. Ni aconseguirem la independència, ni salvarem la llengua, ni salvarem la terra, ni salvarem res. Cal anar més enllà de les paraules. Fins on cal arribar en aquest pas, no és aquí el lloc ni el moment per dir-ho.
El missatge que en aquest sentit vol donar el PNAC és molt clar: entre la imatge que, en sentir parlar d’aquest tema, a tothom li ve a la ment, la del cotxe bomba, i estar com estem avui els catalans –un ramat de corders que, passet a passet, s’atansa a l’escorxador- hi ha d’haver -hi ha- un terme mig. Ni tant ni tan poc. Els catalans ens hem de fer respectar. Que no hem d’arribar al cotxe bomba? És evident. No hem d’arribar a mossegar… però hem d’ensenyar les dents.

Espanya ens roba el petroli: només a la plataforma Casablanca, 20.000 barrils diaris

La plataforma Casablanca funciona des de 1981. Ja fa trenta anys que extreuen diàriament milers de barrils de petroli. La mateixa companyia xifra la quantitat de petroli extret en aquests anys en 200 milions de barrils.
Darrerament s 'han descobert a la zona dos nous pous que es posaran properament en funcionament. Quan estiguin operatius, amb la planta funcionant les vint-i-quatre hores del dia, s 'arribarà a 20.000 barrils diaris expoliats.
És l 'altra cara de l 'espoli que pateix Catalunya per part d 'Espanya. Normalment, només es parla de quantitats econòmiques en xifres, en milions. No cal oblidar aquesta altra cara del robatori a què Espanya ens sotmet, que sovint queda oblidada.

(Aquest article apareixerà al proper número de "La Nació Catalana ").

Expulsió d 'immigrants delinqüents: com sempre, els temps ens dóna la raó

Aquestes darreres setmanes han aparegut als mitjans de comunicació diverses notícies sobre el fet que ha baixat considerablement el nom d 'interns a les presons catalanes. No és que no hi hagi tanta delinqüència com abans o que la policia i els jutges no facin la seva feina. Simplement passa que, davant la falta absoluta de diner, la Generalitat ha posat en pràctica la possibilitat de conmutar als delinqüents immigrants penes de presó a complir aquí per uns anys d 'expulsió al seu país d 'origen, demostant, de passada, que a Catalunya no cal construir noves presons. Això havia demanat el PNAC en aquesta pàgina i en un número de "La Nació Catalana ". El temps, un cop més, demostra que tenim raó.
Una darrera cosa: amb aquesta mesura, els pricipals beneficiats són els mateixos immigrants... però els immigrants, realment, importen molt poc a segons quina gent.

Sobre la immersió lingüística: amb lleis no salvarem la llengua ni la nació.7 de setembre de 2011

Fa només 80 anys, tots els mitjans de comunicació a Catalunya eren en castellà, tota l’administració funcionava exclussivament en castellà, tots els noms dels carrers eren en castellà… però en aquests carrers, tothom parlava català. Fa només 80 anys, tot l’ensenyament, a tots els nivells, era exclussivament en castellà, tots els llibres eren en castallà, però al pati de les escoles tots els infants parlaven català.
L’atac produït darrerament contra la immersió lingüística, sense deixar de ser greu, sobretot perquè ens anuncia temps pitjors, no ha d’amagar quina és l’autèntica causa dels mals de la nostra llengua, de la nostra cultura, en definitiva de la nostra nació. Tots sabem de què parlem.
Amb això volem dir que la coneguda immersió lingüística ha de continuar no solament aplicant-se, sinó millorant i intensificant el seu funcionament, cal defensar-la com cal defensar qualsevol aspecte de l’ensenyament i difusió de la nostra llengua i cultura, però que ningú cregui, com molts creuen, que de guanyar aquesta batalla, tindrem guanyada la guerra.
La guerra que hem de guanya és una altra.

El PNAC i el fòrum Racó Català

Ja hem dit alguna vegada que no tenim accès al fòrum Racó Català i,per tant, no podem rebatre allò que es diu sobre nosaltres, generalment mentides, sovint amb tota la mala intenció.
Hem obert aquest apartat a la pàgina oficial del partit simplement per rebatre o respondre notícies per l 'estil.
Darrerament es va parlar d 'un acte fet fa uns pocs anys a Perpinyà per donar suport als serbis de Kosovo. Aquest acte el va organitzar la secció del PNAC al Rosselló i punt.
L 'usuari del Racó Josep_Dencàs va afirmar coses contràries i hi va barrejar amb el tema un personatge d 'Arbeca i un grup anomenat CENC, dient que aquest senyor havia sigut militant del PNAC. Fals. El jove d 'Arbeca a què es refereix mai ha sigut militant del PNAC.
Revisant pàgines enrera hem pogut llegir una altra falsedat: que vam tenir "contactes " amb un grup dit MSR. Ni els hem tingut ni mai els tindrem perquè els nostres objectius i ideologies divergeixen en gran manera.
Us demanem, finalment, que no feu cas de tot allò que es diu en fòrums i altres llocs sobre el PNAC. L 'única font oficail és aquesta pàgina que esteu llegint.
Salut i indepenència!

Immigració i delinqüència: la solució és molt senzilla

Fa uns mesos es va donar a l’Audiència de Lleida un cas que pot posar molta llum al tema: es va jutjar un senegalès per diversos delictes, el més greu un atracament a la gasolinera d’Agramunt. El jutge el va condemnar a cinc anys i mig de presó, però el mateix jutge li va posar una condemna alternativa: deu anys d’expulsió al seu país d’origen. La novetat del cas és que el jutge va deixar que l’immigrant triés la condemna. El senegalès, per descomptat, va triar la segona opció.
A partir d’aquí, dues preguntes: Què farà aquesta persona al seu país? No ho sabem. El que sí sabem és que si s’hagués passat cinc anys en una presó no sortiria millor del que hauria entrat, perquè a les presons, ni catalanes ni de cap país del món, ningú s’arregla. ¿I quan hagués costat a Catalunya mantenir aquesta persona a la presó? Pel cap baix, uns 120.000 euros, que ara, si hi ha voluntat política, es podran dedicar a una obra més necessària.
Avui hi ha a les presons de Catalunya prop de 4.000 presos estrangers. Tenint en compte que mantener un pres costa uns 60 euros per dia, el cost de manteniment se’n va al quart de milió d’euros al dia. A més, la gran majoria d’aquests delinqüents, inclosos els procedents de la UE, tenen dos fets en comú: 1. Unes condemnes curtes, de pocs anys de presó, per fets considerats pocs rellevants, básicament petits robatoris. 2. El codi penal en vigor permet en aquests casos conmutar la pena de presó per uns anys d’expulsió al seu país d’origen.
Aquesta és la solució a aquest. Una solución en la que hi guanyaríem tots, sent els mateixos immigrants els primers beneficiats. I, de pas, es trencaria aquesta relació immigració-delinqüència que tan preocupa als “progres” d’aquest país.

Uns mesos de silenci5 de maig de l\'any 2011

Hola a tothom!
Fa mesos que no acutalitzàvem la pàgina. La causa ha sigut una sèrie de problemes de funcionament de la mateixa, derivats de la instal.lació d 'un comptador de visites que podreu veure a la pàgina d 'entrada. Tot es va complicar tant que fins fa uns dies no hem disposat altra vegada de la possibilitat d 'afegir nous textos.
Esperem a partir d 'avui tornar a estar en contacte amb els que visiteu la nostra pàgina, a la vegada que disposats a rebre els vostres suggeriments de tota mena.

Burka: un fals debat

Fa una vintena d 'anys, l 'ONU va encarregar un estudi sobre la situació de misèria a l 'Àfrica, relacionant-lo amb el tema de la immigració d 'aquest continent cap a Europa. Les conclussions van ser esfereïdores: si tota la gent que hi havia a l 'Àfrica en condicions d 'emigrar a Europa -repetim: només a l 'Àfrica, sense comptar Sudamèrica, Àsia, etc.-, venien a Europa, la població d 'aquest continent es doblava.
D 'aquestes dades en podem treure dues conclussions: l 'emigració no és la solució als problemes que pateixen molts països del món, per raons òbvies.
La segona conclussió és molt clara: la immigració és un problema d 'estadística. El problema no és que la gent que ve d 'altres països siguin d 'una cultura o raça diferent o tinguin tal o qual religió, el problema és que la quantitat de gent que hi ha al món en condicions d 'emigrar -cents, per no dir milers de milions de persones- és tan astronòmica, que els països benestants no poden assumir-la ni que volguessin. I els debats sobre el burka, les mesquites o temes similars que hi ha a la societat occidental, són només una cortina de fum, creada i promocionada pels mitjans de comunicació grocs que manipulen les societats, per tapar l 'autèntic problema.
I quina és la solució? Ja n 'hem parlat altres vegades: que tothom pugui viure bé al seu país, que no calgui emigrar ningú. Però per aconseguir això cal anar a buscar l 'arrel del problema i no perdre el temps en debats que, si bé són reals i fins a cert punt problemàtics, dedicar-los-hi massa protagonisme no fa sinó posposar indefinidament l 'autèntic debat: què cal fer perquè a l 'Àfrica, un continent riquíssim, la seva gent hi pugui viure dignament?

Mai "en el si de la Unió Europea "


Hem esperat setmanes a manifestar la nostra opinió i posicionament sobre les properes eleccions al Parlament, en bona part, perquè ja veiem venir tot el que ha passat i que la famosa "unitat independentista " continua sent, com sempre ho serà, una utopia.
El PNAC no donarà suport a cap grup independentista dels que es presenten a aquestes eleccions, entre altres motius, perquè entenem que el pitjor que es pot fer és enganyar el poble català. De gent que enganyen els catalans ja n 'hi ha massa, de tothom coneguts. Només falta que els independentistes també enganyin els catalans. I enganyar vol dir, per exemple, afirmar que es pot ser independent "en el si de la UE ". Això és totalment fals. Un país que entra a la UE ha de fer una cessió de competències tan brutal que deixa de ser independent. Un exmple: UN PAÍS DE LA UE NO POT TENIR POLÍTICA ECONÒMICA PRÒPIA. I si en un tema tan important com l 'economia no podem manar a casa nostra, ens el dicten des de Brusel.les o des del Bundesbank, podem dir que som independents?A més, com ja em dir altres vegades, la UE representa l 'Europa del capital, dels mercaders i de les màfies i amb aquesta companyia, no volem anar enlloc.
L 'única alternativa sorgida aquests darrers temps amb la que el PNAC s 'ha sentit mínimament identificat és la "Crida per la terra ", però, pel que sabem, no es presentaran.
Ara només cal esperar els resultats. El previssible fracàs global de l 'independentisme ens donarà, un cop més, la raó: cal una doble línia de combat, electoral, ningú diu que no, però també de lluita dìària al carrers, a les comarques, a les ciutats... fins al darrer racó de la nostra nació.

No es tracta d 'anar contra els immigrants...

Ja hem dit alguna vegada que una de les raons de l 'existència del nostre partit és, en primer lloc, dir públicament coses que molta gent pensa i no gosa dir. En segon lloc, i aquest és el cas de l 'opinió que ara ens ocupa, aportar al debat polític plantejaments totalment novedosos. I aquest n 'és un: a Catalunya no s 'ha de construir ni un polígon industrial més, feta excepció d 'alguna comarca deprimida on cal fixar la població.
Ara bé: en les zones tradicionalment industrials, ni un polígons més! Per què? Doncs perquè ja n 'hi ha molts i perquè els nous polígons industrials no s 'han de posar a Catalunya. ¿On s 'han de situar, doncs, els nous polígons industrials? En opinió del PNAC, aquests nous polígons s 'han de construir al Marroc, a Rumania, al Senegal... i si ens apureu, a Andalusia, en aquests països on la gent ha de marxar perquè no hi té futur. No es tracta, doncs, d 'anar contra els immigrants: el que hem d 'aconseguir ENTRE TOTS és que no hi hagi d 'haver immigrants. I remarquem això d ' "entre tots " perquè els mateixos immigrants també tenen part de responsabilitat sobre la situació. Però d 'això ja en parlarem en una altra ocasió.

Amb referèndums no n 'hi ha prou.
Per una doble línia de combat.
13 de desembre de l´any 2009

Des de fa uns mesos i fins les properes eleccions autonòmiques, bona part del món nacionalista se centra en la celebració d’unes consultes per expressar l’opinió dels catalans sobre la independència. El PNAC, lògicament, no hi està en contra, però són diversos els punts a matisar.
En primer lloc, ¿per què aquesta Catalunya independent s’ha de situar “en el si de la Unió Europea”, quan tots sabem que aquesta és l’Europa del capital, dels mercaders i de les màfies? Per què una Catalunya independent no pot formar part d’una Confederació de Nacions Lliures d’Europa? En aquest sentit, no podem deixar de comentar la nostra estranyesa pel suport donat al tema per la CUP, és a dir, l’anomenada “esquerra independentista”. Ara la CUP defensa el capitalisme, ni que sigui simbòlicament?
A banda d’aquesta primera objecció, n’hi ha algunes més que es poden fer a aquestes consultes, diverses i innegables: la primera, ja acceptada pels mateixos promotors, és que no són vinculants, tenen una significió purament simbòlica. La segona, més greu, és que ajuden a estendre una idea negativa que plana damunt el país, amb una doble versió i una conseqüència: 1. Que la independència s’aconseguirà amb fàcilitat i sense trencar un plat. I 2. Que l’endemà de la independència, a Catalunya tot serà flors i violes i tots els problemes que avui tenim es resoldran com per art de màgia. Ningú diu això explícitament, però es deixa entendre, que a vegades encara és pitjor. La independència, si arriba, costarà molts esforços i sacrificis i una Catalunya independent, deixant de banda que moltes coses han de millorar en poc temps, continuarà tenint problemes com qualsevol dels països que avui són independents.
La conseqüència també es que mentre es dediquen tots els esforços a temes no vinculants i simbòlics, la destrucció del país a tots els nivells continua.
Ja sabem que a aquestes objeccions se’ns respon sovint que si plantegem la lluita per la independència d’una manera tan realista i diem a la gent que cal sacrificar-se, etc., molta gent es pot desanimar- I això és cert, però tampoc costaria gaire deixar caure de tant en tant alguna gota de realisme. Es pot ser optimista tocant de peus a terra.
Ara bé, la principal objecció és una altra: fins que arribi la independència, què? I és que molta gent hauria d’entendre una cosa evident: els problemes de Catalunya –o dels Països Catalans- per subsistir com a nació són problemes d’avui per demà, a curt termini, i la independència és una solució, com a mínim, a mitjà termini. No podem esperar la independència per salvar la llengua perquè quan arribi la independència ja no quedarà llengua; no podem esperar a salvar el patrimoni natural, perquè ja no quedarà patrimoni natural; no podem esperar a salvar la pagesia, perquè ja no quedarà pagesos...
Què cal fer, doncs, davant aquest panorama? Doncs combinar l’actual pla de referèndums i actes simbòlics similars amb un pla de lluita que ataqui els problemes de cada dia, els problemes reals i immediats, i tanmateix nacionals.
Si paral.lelament als referèndums hi hagués unes lluites sectorials per defensar la pagesia, la llengua, per combatre les agressions ecològiques, etc., llavors molt bé. I aquest és un plantejament que més o menys tothom entèn i sovint es fan accions en aquest sentit, però tímides i insuficients. Perquè, realment, quin és el problema d’aquesta segona línia de combat que proposa el PNAC? Doncs de que vol molt treball i molt sacrifici. I avui, gran part de l’independentisme s’ha tornat aburgesat, s’ha tornat independentisme de cafè o d’internet, cada vegada hi ha més calçotades i botifarrades i menys acció de carrer. Sense aquesta segona línia de combat, el projecte independentista queda incomplet, fa l’efecte de la típica acció que es fa per cobrir l’expedient.
L’independentisme pur, eteri, basat únicament en la independència per la independència, sense un important contingut de canvi social, no salvarà Catalunya. És com l’aigua destil.lada, que de tant pura no té gust.

Participació al Correllengua 2009

La Secció del PNAC a la Catalunya Nord va repartir durant la celebració del Correllengua un full volant, valorant la commemoració del Tractat dels Pirineus i fent-ne un valoració actualitzada. El text diu així:

El Tractat dels Pirineus, encara
(contra les fronteres interiors).

Parlar de la història recent de la Catalunya Nord és parlar del Tractat dels Pirineus, que la va separar de la resta de la Nació. És un fet històric prou conegut. Com en altres casos, no ens volem limitar a un record històric, sinó també a fer una interpretació dels fets en relació a l’actualitat i mes quan, aquesta actualitat, continua en bona part la feina de divisió i destrucció de la Nació Catalana que va començar, pel que fa a la Catalunya Nord, amb l’esmentat tractat.
Ens volen fer creure que aquests darrers anys les coses han canviat. Amb l’arribada a l’Estat Espanyol i al Principat d’una pseudodemocràcia, amb l’extensió arreu d’Europa d’una suposada unitat política, diuen que els errors de la història i les seves conseqüències han quedat anul.ats, com si mai haguessin passat.
Diuen que amb la Unió Europea s’han esborrat fronteres entre els països que la formen, que ja no hi ha divisió entre el Principat i la Catalunya Nord... Potser algunes fronteres, més simbòlques que altra cosa, sí han caigut. Hi ha més acitivitat i col.laboració entre el Nord i el Sud, el mateix Correllengua n’és un bon exemple. Activitats que cal estendre i potenciar al llarg de tot l’any. Hi ha, però moltes altres fronteres que continuen empeus, fermes com sempre. I hi ha fets que ho demostren de tant en tant.
Un exemple, si es vol petit, però ben significatiu –i ben trist- que la divisió entre catalans del nord i del sud continua la trobem en els enfrotaments que cada cert temps veiem entre pagesos catalans de banda i banda dels Pirineus: cremes o destrosses de fruit del sud que va cap a Europa, crítiques al Sud per importacions, etc. Els pagesos catalans del Nord i del Sud enfrontats, quan haurien d’anar a la una perquè el seu enemic és el mateix: el gran capital internacional que els vol fer desaparèixer perquè la terra agrícola catalana, la terra que durant segles ha passat de pares a fills, acabi en mans de multinacionals del sector agroalimentari.
Un capital internacional que té la seva plasmació política en la Unió Europea. És per això que el PNAC és moderadament crític amb aquests referèndums independentistes que fa uns mesos se celebren en algunes localitats del Principat. Diu el text a consulta que el futur Estat Català s’ha de constituir “en el si de la Unió Europea”. ¿I per què en el si de la Unió Europea, quan tots sabem que la Unió Europea és l’Europa del capital, dels mercaders i de les màfies? Per què, si tots sabem, que pertànyer a la Unió Europea implica, de facto, acceptar l’OTAN? Per què, el futur Estat Català, no pot constituir-se en el si d’una Confederació d’Estats Independents Europeus?
El camí per fer encara és molt. Cal lluitar junts, catalans del nord i del sud, en tots aquells temes que tenim pendents i que, en la gran majoria de casos, són els mateixos.
Les conseqüències del Tractat del Pirineus continuen vigents, encara que s’hagin adaptat als temps moderns i presentin una altra cara.

De què va Carretero?

Reproduïm un fragment de l 'entrevista que Carretero ha concedit avui, 5 d 'octubre, al diari AVUI:
Pregunta.- Quin és el primer pas cap a la independència?
Resposta.- "Telefonar a la secretària d 'Estat americana, que per cert ja sap que tard o d 'hora li acabarem telefonant, i explicar-li que l 'hora de la llibertat per fi ha arribat. I, naturalment, posar-li el país a disposició per si algun dia han de venir a fer exercici a Europa i necessiten lloc per aparcar ".
És a dir, Carretero vol omplir Catalunya de bases ianquis?
Com sigui que sembla una entrevista seriosa i no publicada en cap secció o publicació satírica, les paraules són molt greus. Esperarem un temps, però, per si hi ha algun desmentit o alguna matisació, perquè si aquestes opinions es confirmen i Carretero vol convertir Catalunya en un corral de darrere dels majors imperialistes del món, evidentment, no comptarà amb el nostre suport.

Donarà suport el PNAC a Reagrupament? Depèn del programa.

El panorama polític català ha vist com aquests darrers mesos sortien algunes iniciatives, amb voluntat unitària, de cara a les eleccions autonòmiques de l 'any que ve, bàsidament Força Catalunya i Reagrupament. Sembla que és aquesta darrera la que ha agafat més empenta i serà la referent.
Immediatament es van succeir les adhesions a Reagrupament, ja siguin individuals o de grup, com la mateixa Catalunya Acció.
Què farà el PNAC davant aquest nou escenari? Doncs molt senzill: hem de veure què proposa Carretero, quin serà el seu programa. Donat ja per bo el seu plantejament independentista interclassista, cal veure certs temes aparentment menors, però tanmateix importants i que tenen les arrels a l 'esperit mateix de la Nació. I no volem dir, per descomptat, que hagi d 'acceptar cap dels nostres plantejaments, cosa que li suposaria entrar en posicionaments massa radicals, però entenem que Carretero tampoc pot ser esclau del "políticament correcte ". Per exemple: entenem que Carretero no pot fer seus els nostres plantejaments sobre la immigració, però tampoc defensar en aquest camp la mateixa política d 'ERC; no li demanem que presenti un programa econòmic rupturista, però tampoc podem acceptar que doni suport a la MAT; etc.
En funció de la resposta que Carretero doni a temes com aquests, demanarem el vot per Reagrupament o no.

El PNAC amb l 'estrella vermella?

El PNAC començarà aquest estiu alguna campanya, en la qual es repartiran octavetes amb l 'eslògan defensat. El que pot sorprendre a algú és que hi aparegui la bandera estelada amb l 'estel vermell. No és cap canvi d 'estratègia ni d 'orientació política, sinó simplement fruit de les nostres limitacions econòmiques. Imprimir la bandera amb el triangle blau suposa una major despesa que no podem assumir.

La nostra oposició a la MAT (THT a la Catalunya Nord)

Com acostuma a fer quan critica un tema lligat a l’economia, el PNAC vol fer aquesta crítica des d’una doble vessant: situar el tema en el context català actual i anar a les arrels del problema per oferir una alternativa vàlida, de tal manera que la crítica passi de ser una simple oposició pamfletària.

En primer lloc, cal entendre la construcció de la MAT –THT a la Catalunya Nord, terres germanes també molt afectades- en el context de reestructuració de l’economia catalana que s’està duent a terme aquests darrers anys, feta des de l’òptica del capitalisme més salvatge. Un context i unes actuacions que no inclouen solament la MAT: van des de projectes de trasvassaments de rius, a la desaparició progressiva de sectors típics de l’economia catalana –pagesia, indústria tèxtil, ramaderia, petit comerç...-, brutal empenta a la demanda i justificació de l’energia nuclear, fins a la construcció d’infraestructures innecessàries –aeroport corporatiu- o més que discutibles, cas de l’AVE.
Aquest context és conegut bàsicament amb el nom de “creixement econòmic”: segons aquest model econòmic, a cada municipi de Catalunya hi ha d’haver almenys un polígon industrial, una urbanització de cases adosades i, a ser possible, un camp de golf; a més, el nombre d’habitants del poble s’ha de duplicar o triplicar. Això és el “creixement econòmic” que defensen tots els partits parlamentaris que dominen la política catalana i que recentment s’ha legalitzat amb el Pla Territorial de Catalunya i els diversos Plans Comarcals. Aquest creixement és el que, segons els seus defensors, justifica la MAT, per les necessitats d’energia, i justifica també el tema de transports, trasvassament, etc., que comentàvem més amunt.

L’oposició a la MAT ha de ser alguna cosa més que dir “no”: aquesta és una opció vàlida a curt i mitjà termini, però cal mirar anys enllà i buscar un model de país i de creixement que no ens porti a la situació que ara ens trobem: hem de treballar per una Catalunya que no necessiti la MAT. Cal buscar l’arrel del problema i aquesta arrel és el concepte econòmic que critiquem Per tant, SI NO VOLEM LA MAT, NO CREEM LA DEMANDA QUE JUSTIFICA LA MAT. Volem dir que l’oposició a la MAT a d’estendre’s a oposar-se als fets i actuacions que la justifiquen: urbanístiques, industrials, turístiques... L’oposició a la MAT ha de ser també una oposició intel.lectual, des del punt de vista de canviar el concepte que de país que avui ens estan imposant.

Per acabar, el PNAC entèn que per lluitar contra la MAT o infraestructures semblants és vàlid qualsevol mitjà de lluita, encara que aquests mitjans incloguin accions de força, que mai condemnarà.

Salvem la vinya catalana!

“Que Déu te guard, oh vinya catalana .
Mar de verdor que serra amunt t’estens...”.

Així comença un conegut poema d’Àngel Guimerà. El poema acaba presentant la vinya com un símbol d’unió de la gent catalana.
Conreu típicament mediterrani i secular, la vinya és també un símbol de Catalunya. Una vinya ben conreada, amerada del suor del pagès, és un símbol del treball que des de sempre ha caracteritzat els catalans.
Aquest símbol, com tants altres, està en perill de mort. La política portada a terme aquests darrers anys, tan pel pujolisme com pel tripartit, porten la vinya catalana a desaparèixer. O, per ser més exac-tes, porten a la desaparició de la vinya tradicional catalana, paral.lelament a desaparició de la pagesia tradicional i de l’empresa familiar agrària. Una política que porta a la desaparició d’altres sectors productius típicament catalans com la ramaderia, el petit comerç, la pesca... I tot per què? Doncs perquè el negoci se’l quedin les multinacionals. En el cas de l’agricultura, perquè la terra catalana passi a mans de les multinacionals.
I qui alça la veu contra aquest fet? Ningú. No so- ...
lament cap partit, ni parlamentari ni extraparla-mentari, ni tan sols independentista, sinó ni els mateixos sindicats agraris presenten una lluita de fons que permeti salvar l’agricultura catalana. Quan hi ha un tema escandalós, quan es fa massa evident el que passa, els sindicats agraris fan alguna acció simbòlica per cobrir l’expedient... i aquí s’acaba tot. Els partits, ni això. Els en foten, els pagesos i la terra catalana. Tenen massa feina a defensar altra gent i altres coses.
Què ha fet ERC, aquests darrers anys, per defen-sar els pagesos? Res. Han donat prioritat a certes lluites més mediàtiques, com el matrimoni homose- xual o defensar una “llei de religions” que omplirà Catalunya de mesquites. Què ha fet CiU? Res. I no cal dir els partits més descaradament venuts a Madrid.
El PNAC sí ho fa i ho farà. I ho fa perquè el PNAC ha nascut per dir aquelles coses i per lluitar per aquells temes que els altres no tenen valor de dir i interès per lluitar. Entres aquests temes, una lluita fins a les darreres conseqüències per la pagesia catalana i tot el que aquest sector de la societat simbolitza de catalanitat ben entesa.

El cas de la Conca de Tremp

On aquests darrers anys s 'ha estès més el conreu de la vinya és a la Conca de Tremp, en una iniciativa de la Generalitat. Ara bé: qui s 'ha quedat aquests nous conreus de vinya? ¿Els pocs pagesos que hi queden, que podrien tenir un incentiu per continuar treballant la terra? No, se les ha quedat majoritàriament Bodegas Torres. Aquesta és la política del Tripartit: afavorir els poderosos. Hom dirà que tot ha sigut legal, que els pagesos no tenien poder econòmic per fer front a aquestes plantacions... I és cert. I per què, preguntem nosaltres, la Generalitat no els ha donat subvencions a fons perdut per fer-hi front? No en dóna any rera any a la SEAT? Com ja hem denunciat altres vegades, la Generalitat treballa per la desaparició de la pagesia catalana perquè la terra catalana vagi a parar a mans de les muntinacionals. Aquesta és la realitat per la que treballa el PSC, IC i ERC. I abans CiU. Així de senzill.

De la Llei de Dependència al vot dels immigrants

Aquestes darreres setmanes han passat una sèrie de fets que, mínimament analitzats, donen idea no solament de qui mana aquest país sinó de l 'anestesiada que arriba a estar la nació catalana.
Amb l 'excusa de la crisi s 'aparca una llei tan necessària i humana com la Llei de Dependència. I anteriorment havit sigut el gas-oil agrícola i tantes coses que realment fan falta a la gent del carrer.
No hi ha dines, diuen. I nosaltres preguntem: 2.000 milionx d 'euors, no són diners? Perquè 2.000 milions d 'euros,a gastar en 4 anys, és el que, els mateixos que diuen que no hi ha diners per a la Llei de Dependència, han destinat a la Llei d 'I(mmigració. Per als immigrants si hi ha diners! Són la nineta dels seus ulls.
Però la tercera notícia que posa una mica de llum al tema és que es prepara el dret a vot als immigrants, només amb cinc anys de residència. De moment, només per a les municipals, però tot arribarà. I això ja comença a quedar clar: el que prepara la gent del tripartit és el vot dels immigrants a canvi de subvencions. Els en fot, el país, con tal ells puguin mantenir la poltrona.
I que ningú es pensi que la crítica només va pel tripartit, perquè CiU faria el mateix, en certa manera ja ho fa.
I davant aquest escàndol, quina és la reacció dels catalans, en la seva immensa majoria? El silneci dels corders!!!

La Generalitat comprarà pisos per ajudar les empreses immobiliàries i deixarà d 'aplicar la Llei de dependència

Un fet que demostra qui governa Catalunya: la Generalitat gastarà cabassos de milions per comprar pisos i així ajudar les empreses immobiliàreis afectades per la baixada de vendes. Això sol ja és escandalós, perquè la feina d 'un Govern no és ser una immobiliària i menys encara ajudar a determinats sectors en crisi. Per què no ajuden els ramaders, que aviat no en quedarà? Quan fa uns anys, les empreses immobiliàries i la banca feien milions a cabassos, ¿se 'ls va demanar que paguessin més impostos? Què n 'han fet, on són aquelles carretades de milions? A Suïssa?
Hi ha una segona cara d 'aquest tema, encara més greu: altres aspectes de la política catalana, realment necessaris, com la Llei de Dependència, quedaran ajornats o suspesos amb l 'excusa que no hi ha diners. ¿No n 'hi ha per a la gent amb greus problemes de salut i sí per a les immobiliàries? Ahir mateix, els consellers d 'Educació i el de Cultura van anunciar retrassos en la construcció d 'escoles o de projectes d 'investigació, també per falta de pressupost. Val la pena continuar?
El que passa és que a Catalunya governa una gent que tenen la vergonya a la sola de la sabata, igualment com els que manaven abans que ells.

Ara més que mai: STOP IMMIGRACIÓ!

Les darreres dades poblacions conegudes pel que fa al Principat, fruit d 'un estudi de l 'UOC, són esfereïdores: avui, només el 37 % dels residents a Catalunya tenen el català com a llengua materna. No oblidem que fa només 25 anys érem aproximadament el 50 %. Això al Principat, perquè a les Illes, al País Valencià i a la Catalunya Nord, la cosa està encara pitjor.
I com sigui que el Tripartit, els altres partits parlamentaris i, el que és més greu, gran part de l 'independentisme -l 'anomenat "independentisme d 'esquerres "- defensen que continuï l 'actual immigració, ja només ens cal preguntar, d 'aquí pocs anys, quan els catalans serem a casa nostra el 10 % de la població, on posarem les reserves de catalans: a la Garrotxa, als Pallars, a la Terra Alta...?
I per acabar, que quedi clar que l 'únic partit que està clarament contra aquesta situació, que té el que s 'ha de tenir per dir clarament "prou immigració ", és el PNAC.

El PNAC prepara una campanya contra el Pla Territorial de Ponent

Amb l 'eslògan "Prou especulació amb la terra catalana ", el PNAC començarà aquest mes una campanya contra el "Pla Territorial de Ponent ", projecte del que es parla en un article d 'aquesta mateixa pàgina i pels motius que allí s 'hi exposen. Tenint en compte que l 'execució d 'aquest Pla -tot i que algunes obres puntual ja hagin començat- és a llarg termini, la campanya s 'adequarà al seu desenvolupament.
De moment, es dedicarà el proper número de "La Nació Catalana " al tema, número que serà repartit a les comarques afectades.

UNC, tinguem la festa en pau

Aquestes darreres setmanes s 'han produït al conegut fòrum Racó Català una sèrie de debats i discussions, amb l 'acritud que acostumen a caracteritzar les discussions entre independentistes, amb un tema comú: la política sobre l 'exIugoslàvia. Sí o no a la independència de Kosovo, si aquest "país " ha de ser el nostre model, etc. La darrera discussió ha tractat sobre el suport que UNC dóna al criminal de guerra croat Anto Gotovina, tema amb el qual nosaltres, per descomptat, estem amb total desacord.
Ens arriba fa poc la notícia que al fòrum d 'UNC s 'acusa el PNAC d 'haver iniciat aquesta darrera discussió. Totalment fals. Tothom sap que en un fòrum com el Racó l 'opacitat sobre la personalitat dels participants és total i que, quan et dones d 'alta, pots posar com a pàgina o correu de referència el que vulguis, encara que sigui d 'algú altre, cosa que, lògicament, pot originar molts malstentesos.
Es parla d 'aquella reunió a Girona. Volem deixar clar d 'una vegada que si hi vam assistir va ser perquè se 'ns va convidar; és més: se 'ns va demanar que hi anéssim. I encara conservem els correus que així ho demostren. A més, se 'ns va dir que era una reunió de l 'aleshores actiu fòrum "Nova Catalunya ", i no un acte de partit d 'UNC, sabent la qual cosa, evidentment, no hi haguéssim anat.
Que quedi clar, per sempre, que el PNAC no vol saber res ni d 'UNC ni de tot això que, tan vagarosament, s 'anomena "el moviment 33 ". Les discrepàncies a tots els nivells, sobretot estratègic, són, més que grans, insalvables. Per tant, que faci UNC el seu camí i nosaltres farem el nostre.
I que quedi també clar que només el que apareix en aquesta pàgina és l 'opinió oficial del PNAC.

Pot un país com Catalunya viure sense pagesos?

Volem donar amb aquesta nota un crit d 'alerta sobre l 'estat agonitzant de la pagesia catalana, un tema que a molts us pot semblat "minoritari ", sense importància, però que té uns motius que, en una altra ocasió, comentarem amb més detall.
Ara volem deixar clara una cosa: a la pagesia catalana se l 'està fent desaparèixer d 'una manera conscient, amb nocturnitat i alevosia. El motiu és clar, encara que desconegut per a la majoria de la població. Responem la següent pregunta: per què fan tanta nosa, els pagesos? Doncs molt senzill: perquè són els amos de la terra agrària i forestal catalana. Els pagesos han de desaparèixer perquè aquesta terra passi a mans de multinacionals del sector agroalimentari i de les immobiliàries. Així de clar. I tot lligat amb el tema dels transgènics, etc.
Una darrera reflexió: aquesta política de genocidi pagès, l 'està duent a terme amb el mateix afany el tripartit que ho feia CiU. ¿Es poden dir d ' "esquerres " gent que fan polítiques com aquesta?

Cal expulsar gent de Catalunya?

Deixant clar des del principi que el tema que tractem és de política ficció, ja que avui per avui no som un estat ni tenim les competències per expulsar ningú, creiem interessant plantejar-nos si, en el cas que tinguéssim aquesta possibilitat, caldria avui expulsar de Catalunya alguns dels seus residents.
Al nostre entendre, caldria expulsar gent, per la senzilla raó que ni són catalans -o són catalans renegats- ni poden aportar res de positiu al nostre país.
Així, caldria expulsar els següents col.lectius:
1. Tots els immigrants que han vingut amb la clara intenció de delinquir: tràfic de drogues, màfies de prostitució, bandes de kosovars, etc.
2. Totes les bandes de "latin kings ", per la seva posició ratllant el camp de la delinqüència, sinó ja plenament dins, i per la utopia que és pensar que aquesta gent puguin acabar parlant català amb normalitat i tot allò que vol dir ser català, entre altres coses treballar cada dia per viure honestament.
3. Aquells taxistes que hi ha a Barcelona, alguns nascuts a Catalunya, que quan puges al taxi et diuen: "Hábleme en castellano que no entiendo el catalán ".
4. Renegats com Albert Boadella.
El debat queda obert.

El "Pla Territorial de Catalunya ": com destrossar el país. L 'exemple del Pla d 'Urgell

El tripartit no solament ha heretat la majoria dels mals de CiU, sinó que, en alguns casos, els ha agreujat, endegant una sèrie de projectes totalment perjudicials per als interessos de la nació catalana. És el cas del concepte de “creixement” i, més concretament, del de “creixement econòmic”. Segons el tripartit, Catalunya ha de créixer i només créixer, però, això sí, només amb un creixement material, mai espiritual.
La concreció d’aquest concepte té ja, des de fa unes setmanes, un nom oficial: el “Pla Territorial de Catalunya”, en el que, comarca per comarca, es defineix el que ha de ser el futur creixement –sempre material, repetim- de Catalunya. Creixement material i demogràfic, que aquesta pot ser la seva més funesta conseqüència.
Per fer-nos una idea del que ens espera, agafem l’exempe de la comarca del Pla d’Urgell, a la plana de Lleida. Avui, aquesta comarca té avui poc més de 30.000 habitants. Tot i la presència d’una “Casa de Andalucía” i d’una “Casa de Aragón”, la immigració espanyola està en bona part integrada. La immigració recent, tot i ser abundant, no és per ara cap problema greu. El català és la llengua parlada per la gran majoria de la població i la immensa majoria de les activitats culturals són catalanes.
Tot i que, en relació a la seva extensió, els 30.000 habitants són considerables, és pot dir que s’hi viu bé. L’atur al Pla d’Urgell és inexistent. El medi ambient està encara avui en una situació d’envejable conservació. Fins it to encara hi ha gent que viuen de la pagesia, un dels pilars econòmics. Doncs si aquest comarca funciona, per què canviar?
Doncs bé: el “Pla Territorial” impulsat pel Tripartit preveu per al Pla d’Urgell, com per a la resta de comarques catalanes, més que un canvi, un trasbals. N’hi haurà prou analitzant un detall: segons aquest “Pla Territorial”, el Pla d’Urgell ha de passar de tenir els actuals 30.000 habitants... a 100.000. I això en uns 25 anys. Això representa, a part de trinxar la comarca des del punt de vista urbanístic i ecològic, la mort de la llengua i la cultura catalanes, perquè, lògicament, la primera pregunta que hom es fa és d’on han de sortir tant gent, i més quan el Pla d’Urgell té, com tantes comarques catalanes, un creixement vegetatiu 0. Doncs aquests nous habitants han de sortir tots... de la immigració: de Sudamèrica, de l’Àfrica, de la Xina... El projecte del “Pla Territorial” ja diu que determinats municipis, principalment la capital Mollerussa i els que té a la vora, Miracamp, Fondarella, el Palau i Sidamon, s’han de preparar per “acollir població”... és a dir, el que Franco va fer amb els espanyols, el tripartit ho farà amb mig món.
Els perjudicats seran tots els habitants de la comarca, començant pels de la capital, a la que els enlluernen amb promeses que tots acabaran sent una mena de nous rics. Si a Mollerussa passen dels actuals 13.000 habitants a 30.000, viuran millor la gent de Mollerussa? I si a Fondarella passen dels 700 a 4.000, viuran millor? Evidentment que no, però una cosa segura: les immobiliàries, la banca, la patronal... faran el gran negoci, encara que sigui a costa de carregar-se una comarca de Catalunya.
I és que aquests nois del tripartit –PSOE. ERC i IC- estan demostrant cada dia que han après bé l’ofici que els pertoca: els escolanets de la Caixa, del poder real que no és altre que el poder econòmic.
El Partit Nacionalista Català començarà les properes setmanes una campanya a la comarca del Pla d’Urgell, poble per poble, per denunciar aquest projecte i tot el que s’amaga darrera. Us mantindrem informats.

ERC demana la privatització de Ferrocarrils de la Generalitat

Les recents declaracions del conseller Huguet, màxim responsable de Turisme i també dirigent d’ERC, segons les quals, davant el seu mal funcionament, cal privatitzar els serveis ferroviaris i obrir a noves empreses el mercat energètic, són tan greus com significatives.
Greus i significatives perquè són, en primer lloc, el reconeixement d’un fracàs, ja que quan una cosa no va bé, qui la governa el que ha de procurar és fer que vagi bé, ja canviant els dirigents de l’entitat, la política portada a terme, etc. O, en el cas d’un servei ja en mans privades com l’energètic, sempre hi ha possibilitat de nacionalitzar-lo, que és el que proposaria un partit que realment fos d’esquerres.
Les conclussions a les que porten aquestes paraules són també greus. En primer lloc, perquè si ERC ha sigut mai un partit d’esquerres, ho ha deixat de ser fa temps. ERC és avui un partit més del sistema, amb una classe dirigent que l’únic que vol és viure de la política i, per aconseguir-ho, pactaran amb qui sigui i, si cal, es vendran, com ja s’estan venent, Catalunya. I després, per dissimular, per fer una cortina de fum que tapi aquesta corrupció, de tant en tant, treuran el tema de l’autodeterminació, de les seleccions nacionals, etc.
En segon lloc, per allò que aquestes paraules poden donar a entendre de cara al futur: si quan un servei públic no va bé, l’única sortida és la privatització, ¿què pot passar amb serveis com Correus, la Sanitat o l’Ensenyament, que tampoc van bé del tot? Quan tardarà ERC a demanar la privatització de la Sanitat o l’Ensenyament?

Ho diu Greenpeace: PSC, CiU, ERC, PP, IC... tots són iguals

L 'anàlisi de la qualitat medioambiental a Catalunya aquests darrers anys fet per Greenpeace és aterridor, sobretot pel que fa a la costa catalana: no s 'atura la destrucció, sobretot pel tema de la construcció imparable de noves urbanitzacions, ports esportius, etc.
En els propers anys, s 'han de construir a la costa catalana 8.000 places d 'aparcament de naus. I això fet, impulsat i permès pel tripartit, és a dir: el PSC, ERC i IC fan exactament el mateix que feia CiU o el que fa el PP a Mallorca o al País Valencià.
Això demostra el que sabem tots els que tenim ulls a la cara: aquí mana el gran capital i els polítics de torn que hi ha al poder, es diguin Jordi Pujol o Montilla, Duran Lleida o Carod Rovira... són només uns titelles moguts per fils, uns escolanets que s 'estan venent el país a canvi d 'un bona vida. L 'únic que canvia és la classe de cortina de fum que fan anar per enganyar el poble: els uns parlen de federalisme asimètric, els altres d 'autodeterminació; els uns manipulen Montserrat, els altres l 'ecologisme... I com que els catalans, avui per avui, semblen -ho són?- un ramat de corders... així ens va.

STOP immigració!

Fa uns anys, el panorama polític català va sortir per uns dies de l 'ensopiment que l 'han portat els partits traïdors que ens governen o que fan manera que són oposició. Les declaracions crítiques d 'Heribert Barrera sobre la immigració van ser com una alenada d 'aire fresc.
Les seves paraules van suposar un sotrac a la consciència nacional dels catalans, d 'una banda, perquè estaven i estan carregades de raó, d 'altra banda, perquè molta gent del carrer pensa el que ell va dir, sense atrevir-se a dir-ho en públic (per què serem tan covards, els catalans?).
Barrera, però, és un home gran, amb una trajectòria política gairebé acabada. El seu partit es troba en unes posicions antagòniques a les seves declaracions; per a la resta de partits independentistes catalans, primér és la qüestió "social " que la nacional... o no s 'atreveixen a criticar públicament la immigració.
Les raons, però, que van motivar les declaracions d 'Heribert Barrera continuen existint i encara s 'han agreujat aquests darrers anys. Cal que algú prengui el relleu del pensament de Barrera en aquesta qüestió. Com ja hem dit en alguna altra ocasió, el PNAC està disposat a fer aquest pas, això sí, amb una important matisació: tant Barrera com altres líders europeus que han parlat del tema -pensem en Umberto Bossi, un dels nostres pocs referents europeus-, han dit que els immigrants són el problema, quan el problema és la immigració, un fenomen injust des de tots els punts de vista -econòmic, social i cultural-, del qual els immigrants, certament, en formen part, però a la vegada en són víctimes.

Tots els catalans quatre fills!

Avui Catalunya és el país del món amb una natalitat més baixa. Això, a part de posar en perill el relleu generacional del país, de fer que moltes famílies es vagin extinguint, que moltes cases pairals de segles d 'existència deixin d 'existir, afavoreix la immigració, amb les conseqüències que tothom coneix. Davant d 'aquest panorama, el PNAC ha iniciat una campanya amb el lema "Tots els catalans, quatre fills ".

Amb aquesta campanya, evidentment, no es pretèn que tots els catalans tinguem matemàticament quatre fills, però sí cridar a una reflexió sobre aquest fenomen, que posa en perill per als catalans la nostra supervicència biològica com a poble.

Les institucions catalanes haurien d 'afavorir la natalitat de les famílies catalanes, no cal dir que s 'entén únicament les famílies catalano-parlants. A les famílies procedents de la immigració, no els cal donar ajudes a la natalitat per la senzilla raó que ja tenen molts fills sense incentius.

Droga als instituts

El PNAC és l´únic partit català que fa de la lluita contra la droga un dels seus principals cavalls de batalla.
Parlem ara d’un dels escenaris d’aquest drama que a molta gent li passa per alt. No solament és als bars, a les discoteques o a les cantonades on es trafica droga. Als instituts, allí on els joves de Catalunya van, en teoria, a aprendre i a formar-se de cara al futur, molts hi aprenem a fumar porros, perquè els instituts d’ensenyament mitjà sòn avui un dels principals escenaris del tràfic i consum de droga.
A la gran majoria, per no dir la totalitat, d’instituts de Catalunya és habitual el consum de droga entre els alumnes, de vegades canalla de 13 o 14 anys, iniciant-se així en un camí que a molts els destrossarà la vida.
El problema no s’acaba ací: a molts instituts –no diem a tots, però sí a molts- s’hi trafica droga i hi ha molts institus que són autèntics mercats de droga... En un tema tan greu com aquest, què fa, què fara el
el Tripartit per acabar amb aquesta vergonya?
Què volen aquests defensors de la droga o tos els que callen davant aquest tema? Que d’aquí vint-i-cinc anys tinguem a Catalunya una generació en bona part malalta d’Alzheimer?
La droga és avui un dels principals enemics de Catalunya, no solament per la delinqüència –i tot el que hi va lligat- que origina, sinó perquè està destruint bona part de la joventut catalana i, a nivell general, per a tothom, crea una crisi de valors que és un d’aquests enemics invisibles que tan mal fan a la societat.
Cal acabar amb la droga i és possible fer-ho. Fixem-nos que un dels missatges que més s 'encarreguen de fer córrer els defensors de la droga és precisament aquest: la lluita contra droga és una batalla perduda, no hi ha res a fer... Doncs el primer que hem de fer és tenir clar tot el contrari: és possible acabar amb la droga. Cal acabar amb la droga!

Catalunya no necessita noves presons

Que al nostre país les coses no van tan bé com ens volen fer creure, sinó més aviat al cotrari, és que avui a Catalunya tenim el trist honor de ser el primer país d 'Europa amb gent a la presó per habitant.
Amb aquestes dades i tenint en compte que el nombre de presos no parar d 'augmentar, quin sentit té dir que no calen noves presons? La resposta és molt senzilla. Preguntem-nos, per començar, per què a Catalunya hi ha tants presos.´¿És Catalunya és una nació de lladres, de delinqüents, de traficants...? Tots sabem que no. I tots sabem també que aquests nous presos provenen, en la seva immensa majoria, de la immigració.
L 'alternativa a la construcció de noves presons és molt senzilla i està fonamenta en un argument tant bàsic com les raons humanitàries. Tothom sap que per a un pres el millor que li pot passar és estar prop de la seva família, del seu ambient... Doncs la solució és aquesta: cada delinqüent que actuï a Catalunya, a complir la condemna al seu país d 'origen. La "banda dels peruanos ", cap al Peú; la "banda dels argelinos ", cap a Argèlia; la "banda dels kosovares ", cap a Albània... Que les lleis no ho permeten? Doncs que es canvïin les lleis, que per això hi ha els polítics. I d 'aquesta manera, no solament no caldrà fer més presons a Catalunya, sinó que amb les que hi ha, encara en sobrarà.

Com podeu col·laborar amb el Partit Nacionalista Català?

Potser amb el que portem llegit t 'hauràs ja adonat que el PNAC és un partit que, pels seus plantejaments, és diferent de la resta de partits independentistes, que vol ser diferent, perquè entenem que és molt l 'aire fresc que necessita el nacionalisme i l 'independentisme català perquè les coses comencin a funcionar.

Aquesta manera de ser diferents s 'estEN també al seu funcionament i a la manera com pots col.laborar amb nosaltres. Al PNAC l 'última cosa que et demanaren serà diners; la penúltima que et facis carnet del partit. El que sí et demanarem és amor a la nostra nació, a la terra catalana, i treball, esforç i sacrifici per defensar-la. Si et veus amb cor, si t 'estimes Catalunya, si estimes els Països Catalans i vols lluitar a la nostra vora, posa 't en contacte amb nosaltres.

Ho pots fer per escrit (a l 'apartat 5271 de Barcelona o al 721 de Lleida) o al correu electrònic pnac @ eresmas.com.
Esperem les teves notícies. Ens posarem en contacte amb tu i junts començarem a treballar per l 'autèntica llibertat de Catalunya i de la resta dels Països Catalans.


info@terralliure.com